1- Castell de Florejacs
La primera referència d’aquest castell data de l’any 1087 quan l’ardiaca Miró Erimà deixà a santa Maria de la Seu l’alou del pujol, situat al terme del “Floriachi castri”.
L’any 1094, Galceran Erimà, deixà en el seu testament la meitat d’aquest castell a la seva filla Arsenda i l’altra meitat al seu fill Pere.
L’any 1116, en el testament de Pere Ponç atorgava aquest castell a Bernat Pere amb la condició que es fes clergue de Santa Maria de la Seu, després de la seva mort, la vila i el terme de Florejacs havien de passar a la canònica de l’esmentada església.
A finals del segle XIII aquest castell pertanyia als Alemany de Cervelló, senyors de Guimerà; a l’any 1283 n’era senyor Guerau Alemany de Cervelló, en el testament de 1304 va reconèixer com a esponsalici de la seva muller Blanca, aquest castell entre d’altres.
Aquest castell fou el centre de la baronia del mateix nom, al segle XIV pertanyia als Josa, en el segle XVI als Cortit i als Bartomeu i en el segle XVII als Agulló i als Ribera. Aquests darrers foren partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, per aquest motiu li confiscaren els béns després de la guerra de Successió. Posteriorment el recobrà l’any 1725 Josep-Antoni de Ribera.
A mitjan segle XVIII passà als marquesos de Gironella, que el varen conservar fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
Aquest castell es visitable des del 1993, per a més informació i reserves es pot trucar al 973.402.045.
2- Castell de les Sitges.
L’any 1083,en una escriptura de donació atorgada per Arnau Company, surt el terme de Florejacs anomenat Floriacus.
En el segle XIII, aquest castell estava en possessió de la família Alemany de Cervelló. L’any 1304, testà Guerau Alemany, disposant la venda de Vallfred i Cogull, i concedint franquesa de quístia i de tota altra servitud, durant deu anys a partir de la seva mort, als pobladors de Florejacs i les Sitges; va escollir que fos sepultat al monestir de Vallsanta, on la seva germana Eliardis de Guimerà era l’abadessa. En aquest testament com a esponsalici de la seva muller Blanca, deixava els castells de Florejacs i les Sitges, el feu de Sanaüja i el castell de Palou; deixà com hereva universal a la seva filla Sibil•la, si aquesta moria sense fills, designava com hereu al seu nebot Guerau Alemany. L’any 1307, el rei concedí al comte d’Urgell la jurisdicció de la Morana, Sitges i Florejacs. En el fogatjament de 1381 comptava amb 4 focs. L’any 1625, aquest castell es trobava en mans dels Ribera; com a la Guerra de Successió aquesta família es va declarar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, el rei Felip V els va confiscar les seves pertinences, que no les varen recuperar fins l’any 1725. posteriorment va passar als marquesos de Gironella. Aquest castell es pot visitar, per a més informació i reserves es pot trucar al 600.537.970.
3- Castell de Ribelles
La primera referència d’aquest castell data de l’any 1067. L’any 1179 n’era senyor el senescal d’Ermengol VII, comte d’Urgell. La família Ribelles aportà personatges molt importants al llarg de la història, anotem un tal Ramon de Ribelles que serví al rei Jaume I en la conquesta de València. Al segle XIII, el llinatge Ribelles proporcionà individus a l’ordre hospitaler; l’any 1275, Arnau de Ribelles era comanador de la casa de l’Hospital de Lleida. L’any 1362, Ramon Ponç de Ribelles era senyor de les baronies de Ribelles, Montclar, Montsonís, Foradada i Artesa; el succeí el seu fill Antoni Ponç de Ribelles, sembla ésser que amb aquest personatge comença la decadència d’aquest llinatge. En el fogatjament de 1381 comptava amb 4 focs i es trobava dins la vegueria de Cervera. L’any 1404, el senyoriu d’aquest castell el tenia el convent de Santa Clara, de Balaguer; l’abadessa donà ordres al seu procurador Bernat, porter del comte d’Urgell, a Ponç Cesquelans, batlle de Ribelles, d’empresonar Pere de Miravall i altres, per haver incorregut en la pena de diferents mandats, bans i baralles.
L’any 1418, Antoni Ponç de Ribelles vengué la baronia de Ribelles al seu cosí Gisper de Pons, senyor de Tàrrega i casat amb Beatriu de Perves.
Al segle XVII, “Ribellas” era propietat “de Baró” i es trobava dins la vegueria d’Agramunt.
Josep Joan de Pons Desvilaró es va casar amb Oròsia de Fuster en primeres núpcies i, amb Francesca d’Àger en segones núpcies l’any 1646; l’any 1658, en no haver descendents que complissin les condicions imposades pel fideicomisso, la baronia de Ribelles passà al monestir de Ripoll, a través del seu monjo fra Lluís de Pons i d’Esquerrer.


4- Castell de Sanaüja
L’any 951, el comte d’Urgell va fer presa Sanaüja. La primera referència d’aquest castell data de l’any 1001, quan el papa Silvestre II el va confirmar en favor del bisbat d’Urgell.
L’any 1042, Eriball, bisbe d’Urgell, llegà aquest castell en el seu testament.
El comte d’Urgell, Ermengol de Gerb, donà els castells i viles de Guissona i Sanaüja al bisbe d’Urgell, pels serveis prestats en la conquesta de Balaguer.
El llinatge Sanaüja es va configurant a partir de la meitat del segle XII; l’any 1147, surt documentat Rodolf de Sanaüja com a encarregat de l’ordre del Temple a Cervera, dos anys més tard acudí com a cavaller al setge de Lleida, després d’això va ésser recompensat amb unes cases lleidatanes. L’any 1193, en el testament que va fer Berenguer de Clariana surt com a propietari de diversos castells i llocs, entre ells es troba Sanaüja.
L’any 1661, el monestir que es trobava amb dificultats econòmiques, cedí aquesta baronia a Pere de Pons i de Guimerà, nebot de fra Lluís.
L’any 1671, Josep de Pons, baró de Montclar, tenia poders concedits pel seu germà Pere, vengué Ribelles a Josep de Montserrat i Vives. L’any 1753, Josep de Montserrat i de Peguera el vengué a Domingo de Durán y de Muxica.
L’any 1831, en el Corregiment de Cervera consten: Vilanova de l’Aguda, 103 ànimes i senyoriu del marquès de Castellvell, Ribelles amb 76 i senyoriu de Duran i Bastero.
Des del 1879 i fins ben entrat el segle XX, va pertànyer a Josep Maria de Bofarull i d’Olzinelles.
A partir de l’any 1966, el posseeix Pere Llabrés de Bofarull que residia a Palma de Mallorca.
Actualment es conserva en estat ruïnós.
L’any 1304, en el testament que va fer Guerau Alemany assegurava el dot i l’esponsalici de la seva muller, Blanca, en el feu de Sanaüja i en els castells de Florejacs, les Sitges i Palou, autoritzà aquest testament el notari G. Font.
En el fogatjament de 1358 comptava amb 300 focs, en el de 1365-1370 comptava amb 200 focs, i en el de 1381 amb 104 focs, pertanyia a la vegueria de Cervera.
L’any 1433, Sanaüja s’acollí al veïnatge de Cervera. L’any 1571, en el testament de Pere de Castellet, bisbe d’Urgell, declarà que havia fet reparacions en aquest castell.
L’any 1831, Sanaüja encara era senyoriu del bisbe de la Seu.
5- Castell de Biosca
La primera menció del lloc de Biosca de la qual es té constància data de l’any 1031 i la primera referència d’aquest castell data del 1067, on Sança d’Urgell, vídua d’Ermengol III d’Urgell i filla del rei Ramir I d’Aragó, fa jurament a Ramon Berenguer I i Almodis, comtes de Barcelona, que no es concordaria amb el comte d’Urgell per raó de diversos castells, entre ells es trobava el de “Bioscha”.
Posteriorment figura com a senyor d’aquest castell Berenguer Brocart.
L’any 1131, Guerau de Cabrera llegà tots els drets que tenia a Biosca al seu fill Ponç. L’any 1172, Ramon Bernat, casat amb Ermessendis, jurà el testament a l’altar de Santa Maria de l’església del castell de Biosca, on llegava entre d’altres castells, el que aquí tractem, al seu fill Ponç.
L’any 1190, Ramon de Seró i la seva dona Alet, eren els castlans d’aquest castell pel comte d’Urgell, la castlania passaria a llur filla Berenguera, casada amb Ramon de Camporrelles, si aquesta moria sense descendència, passaria a Sibil•la, i si aquesta tampoc en tenia, l’herència passaria a Sibil•la de Torroja.
L’any 1278, el rei Pere “el Gran” infeudà aquest castell a Ermengol, comte d’Urgell.
L’any 1369 n’era senyor del castell i la vila el cavaller Bernat de Camporrelles, aquesta família senyorejà fins al segle XVII.
Actualment el castell es troba en estat ruïnós.
6- Castell i Església de l'Aguda
Una de les primeres referències d’aquest castell data de l’any 1030, on surt esmentat que el castell de Fontanet confronta per la banda d’occident amb el castell de l’Aguda.
L’any 1085, Ecard Miró llegà el castell de l’Aguda entre d’altres al seu fill Bernat i les rendes eclesiàstiques al seu fill Pere.
L’any 1100, el vescomte Guerau Ponç de Cabrera, nét d’Arnau Mir de Tost, donà a la canonja de Solsona, l’església de l’Aguda, junt amb d’altres, amb els delmes, primícies i obligacions.L’any 1190, el bisbe d’Urgell va consagrar l’església de sant Salvador de l’Aguda amb l’assistència de Ponç de Cervera i la seva dona Marquesa, senyors de l’Aguda i Torà. L’any 1196, el castell de Vallferosa limitava amb l’Aguda, aquell mateix any Ramon d’Òdena testà en favor del seu fill Ramon on li deixava el castell de l’Aguda.
L’any 1227, Ponç de Cervera, senyor d’aquest castell i de la vila de Torà, concedí en aquests llocs el comprar, vendre, importar i exportar a lliure voluntat.
L’any 1294, P. De Cervera era senyor de l’Aguda i Torà.
L’any 1306, n’era senyor el vescomte Hug de Cardona. En el fogatjament de 1381 comptava amb 9 focs. L’any 1831, l’Aguda comptava amb 76 ànimes i estava dins de la jurisdicció del duc de Cardona.

7- Castell de Castellfollit
Entre els anys 1035 i 1068, Isarn Dalmau jurà fidelitat per aquest castell al comte Ramon Guifre de Cerdanya. Entre els anys 1068 i 1095, Hug Dalmau amb la seva muller Adalaida, i llur fill Ponç Hug, prestaren fidelitat per aquest castell i d’altres al comte de Cerdanya. L’any 1085, surt esmentat el “Castrum fuliense” com una afrontació a ponent de la venda d’un alou del castell d’”Elenio” (Aleny).
L’any 1129 s’establí un conveni entre Ponç Hug i el comte de Barcelona per aquest castell.
A principis del segle XIV hi hagué desavinences entre els homes de “Castro folito”, súbdits d’en Ramon Folc de Cardona, i els del castell de Pinós.
L’any 1314, Ramon Folc, vescomte de Cardona, anomenà aquest castell i d’altres amb la intenció que no podien ésser alienats del vescomtat.
L’any 1375, quan fou erigit el comtat de Cardona, el “Castro Folito de Rivolutoso” hi formava part. En el segle XVII pertanyia al duc de Cardona i es trobava dins la vegueria de Cervera. L’any 1822, el general Mina, en la persecució de la regència d’Urgell, arrasà aquesta vila i hi erigí un monòlit amb la següent inscripció: “Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la Patria”.
L’any 1834 es trobava en el partit judicial d’Igualada.
8- Castell d'Ivorra
L’any 1031, apareix el lloc d’Ivorra en una escriptura de venda atorgada per Emma. L’any 1126, el comte Ermengol VI d’Urgell donà l’indret d’Ivorra a l’església d’Urgell.
Al segle XII apareix el llinatge d’Ivorra, possibles castlans d’aquest castell.
L’any 1182, en el testament de Ramon de Cervera, casat amb Ponça, llegava el castell d’Ivorra entre d’altres al seu fill Guillem, si aquest moria, passaria al altre fill “Tiborchete”.
L’any 1241, Guillem d’Ivorra és designat com un dels marmessors de Ramon Folc IV, vescomte de Cardona. L’any 1314, el castell d’Ivorra es trobava vinculat al comtat de Cardona.
L’any 1390 n’era castlà el cavaller Guillem d’Ivorra. El rei Ferran II tingué un fill bastard amb la dama Aldonça d’Ivorra, aquest fill comptava el 1481 uns divuit anys d’edat.
Al segle XVII, Ivorra es trobava dins la vegueria de Cervera i pertanyia al Duc de Cardona.
9- Castell de Vicfred
L’any 1040, quan Mir, casat amb Engèlsia, va fer testament, tenien alous a diversos llocs, entre ells a “Bechfred”; ell partí cap a Sant Jaume de Galícia i deixà els esmentats alous a la seva dona, quan aquesta morís, passarien a la seva filla Romanga.
L’any 1196, Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera, deixà diversos castells, entre ells el que aquí tractem, al seu fill Hug. L’any 1202, Guerau de “Chomabela” signà un document que duu també la signatura de Bernat de Fluvià; circumstància que fa que el 1218 l’actual poble de Vicfred era conegut per “Vecfret de Fluvià”.
L’any 1375, Vicfred pertanyia al senyor de Cardona, ja que en aquest any el rei Pere “el Cerimoniós” va instituir el comtat cardoní i aquest castell era anomenat en el diploma reial.
10- Castell de Sant Guim
La primera referència documental d’aquest castell data de l’any 1065, en el testament sacramental d’Enmengarda es fa donació al seu fill Ponç de tots els drets sobre el castell de “Sancti Guilelmi”, aquest li tenia que donar cada any, mentre visqués, dos mancusos per la lluminària a Santa Maria de la Seu d’Urgell.
A la segona meitat del segle XII, surt anomenat un Berenguer de Santguim, possible castlà d’aquest castell.
En el fogatjament de 1381 comptava amb 9 focs i pertanyia a la vegueria de Cervera.
Al segle XVII, Vicfred constituïa un batlliu de la batllia de Torà, dins les possessions cardonines, això va ésser així fins a l’extinció dels senyorius
11- Castellmeià
La primera referència d’aquest castell data de l’any 1245. L’any 1314, n’era senyor Galceran de Vergós, casat amb Berenguera, filla del senyor de la Morana.
L’any 1339, n’era senyor Berenguer de Vergós, onze anys més tard va demanar el veïnatge de Cervera, que li fou cancel•lat l’any 1372. En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 20 focs. El primer marquès de Castellmeià fou Francesc de Junyent i de Marimon, el succeí el seu fill, Francesc de Junyent i de Vergós, qui l’any 1697 lluità contra la invasió francesa del duc de Vendôme, posteriorment milità en l’exèrcit filipista durant l’assetjament a Barcelona el 1713-1714, més tard, l’any 1718 fou regidor barceloní, també posseïa el títol de baró de Montclar
12-Castellnou de les Oluges
Entre els anys 1072 i 1095, Guerau Ponç prestà jurament de fidelitat als comtes de Cerdanya per diversos castells, entre ells es trobava el que aquí tractem.
L’any 1182, Ramon de Cervera llegava aquest castell, junt amb el d’Ivorra, Montfalcó, Albarca i d’altres al seu fill Guillem, aquest quan va decidir professar a Santes Creus, cedí tots els seus béns que tenia a Cervera, les Oluges i Castellnou al monestir.
L’any 1358, comptava amb 23 focs i pertanyia a Arnau d’Oluja i el batlle d’aquest castell ho era R. Penyenosa. En el fogatjament de 1365-1370
comptava amb 21 focs, pertanyia a Francescha, dona de Francesch de Falcons, estava inclòs a la vegueria de Cervera. L’any 1381 comptava amb 10 focs i pertanyia a P. Duluja, donzell. L’any 1405 n’era senyor Guillem de Rajadell. Durant la guerra contra Joan II, el rei va donar aquesta senyoria a Rodrigo de Bobadilla, capità seu.
Al segle XII, la jurisdicció civil pertanyia al baró i la criminal al rei.
L’any 1831, el senyoriu pertanyia al marquès de Cerdanyola
13- Castell de la Cardosa
Les primeres notícies que es tenen d’aquest castell daten del segle XI, on formava una quadra sota el domini de diversos cavallers. Al segle XII, Cardosa estava incorporada al terme de Sedó. L’any 1269, la quadra de Cardosa devia formar part del terme de Tarroja, ja que els Cardona, senyors de Tarroja, concediren una carta de franqueses a diverses famílies de Cervera que posseïen propietats “in termino Turris Rubee, ad planum de Cardosa”. L’any 1352 n’era senyor Ramon Hug, casat amb Brunissenda. L’any 1398, la Cardosa es convertí en carrer de Cervera, aquesta situació es va mantenir fins que Guillem de Tàrrega comprà la senyoria d’aquest lloc l’any 1452. A principis del segle XIX pertanyia als Montull i Tello.
14- Castell de Montcortès
Aquesta construcció és d’època tardana, l’any 1493 el senyor de Montcortès, Joan Sacirera contractà l’obra al mestre Johan Barrufet. En el fogatjament de 1365-1370 aquesta senyoria comptava amb 4 focs i pertanyia a la vegueria de Cervera, i en el de 1381 comptava amb 3 focs i pertanyia a Lombart de Cervera. Per aquella època Bernat Berenguer Llompart, senyor d’aquest castell, manà construir el monestir de Santa Clara. Posteriorment, Jeronima d’Altarriba, senyora de Montcortès i de Clariana es casà amb Pere Ausiàs Marc. Al segle XVII aquest senyoriu pertanyia a la família Ausiàs Marc; quan morí el 1622, el donzell, jurista i poeta Baltasar Ausiàs Marc i d’Alta-riba, passà a la família de la seva dona, Anna Maria de Moixó.
L’any 1652, n’era senyor Rafael de Moixó, que el rei d’Espanya el féu noble a conseqüència de la seva actitud contra els francesos, va ésser confirmat l’any 1680, es va casar amb Maria Magdalena de Merlès
15- Castell de l'Aranyó
Surt documentat un Berenguer de l’Aranyó entre els beneficiaris com a repoblador de Lleida, 1150-1175. Al segle XIII, pertanyia a la família Montsuar.
Vers el 1340, el rei Pere “el Cerimoniós” confià l’Aranyó al prohom Vicenç de Montsuar, ciutadà de Lleida. En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 7 focs i pertanyia a Bort de Pallars, aquest lloc estava inclòs en la vegueria de Cervera.
A finals del segle XIV n’era senyor Arnau d’Alta-riba, posteriorment passà a la família d’Ivorra.
L’any 1428, l’Aranyó va ésser admès en el veïnatge de Cervera. A finals del segle XVI passà als Agulló, senyors de Bellveí. L’any 1831, eren propietaris la família Pedrolo-Gomar; l’any 1923, el seu propietari era Rafael de Pedrolo i d’Espona.
L’actual castell va ser acabat el 1569, va estar reconstruït damunt d’una fortalesa més antiga.
16-Castell de Concabella
Segons l’historiador Lladonera, el cognom “Concha Bella” està enregistrat a partir de l’any 1076, referit a cavallers repobladors de les Garrigues i el Segrià.
L’any 1160, n’era senyor Bernat de Concabella, el seu fill Arnau figura l’any 1183 com un dels quatre individus escollits per Berenguer d’Alta-riba, en qualitat de tutor dels seus fills.
L’any 1215, Arnau de Concabella i la seva dona Albespina, cediren el castell de l’Ametlla als hospitalers de Cervera, prenent el donador l’hàbit de l’ordre.
Aquest senyoriu passà primer als Peramola i després als Oluja.
En el fogatjament de 1381 comptava amb 10 focs i pertanyia a Guerau d’Oluja.
L’any 1424, Sibil•la, casada amb Joan d’Orís, era la senyora d’aquest castell.
L’any 1414, pertanyia a Bertran Nicolau, mercader barceloní, aquest mateix any va ésser desposseït, passant al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de Barcelona, el cenobi va passar els castells adquirits en veïnatge a la ciutat de Cervera, per tal que fossin protegits contra un possible atac. L’any 1429, consten com a propietaris Bernat i Isabel de Requesens, llur fill Elionor, monja, transferí els seus drets al donzell Bernat de Requesens, per la quantitat de 10.000 sous.
Arran de la guerra contra Joan II, aquest castell quedà en poder de Violant de Cabrera, filla del comte de Mòdica, i casada amb el capità Rodrigo de Bovadilla, aquest darrer finà el 1470; aquest matrimoni no va deixar successió directa, i quan va morir Violant, aquest castell l’heretà una neboda seva, casada amb Lluís Ortiz.
L’any 1536, n’era senyor Jeroni Ortiz i de Cabrera, casat amb Jeronima d’Aymerich, filla del senyor del castell de Rubinat. Al primer terç del segle XVII pertanyia a Ramón Ortiz.
17- Castell de Ratera
Aquest “castell-molí” es va construir l’any 1530. Esdevingué com a molí fariner i fou denominat el molí de Concabella, per pertànyer a aquests senyors. Depenia de la col•legiata de Santa Maria de Guissona i al segle XVII pertanyia a la vegueria d’Agramunt, fou així fins a la Desamortització.
18- Castell de les Pallargues
La primera referència d’aquest castell data de l’any 1040, on es confirma per part de l’església d’Urgell la possessió del castell de Guissona, dins d’aquest terme hi havia entre d’altres, el “castellum Espalargui”. Segons diversos filòlegs, el nom Espallargues o Pallargues equival a “pallers”. En l’any 1307, es va efectuar una concòrdia entre el rei i el comte d’Urgell, on li fou concedida la jurisdicció íntegra del lloc de “Spallargues” al comte. L’any 1315, n’era senyor Berenguer de Rajadell. En el fogatjament de 1358 comptava amb 14 focs i pertanyia a “Johan de Concha Bella”. L’any 1590, n’era senyor Onofre d’Argençola. Al segle XVII, “Les Pallargues” era adscrit a la vegueria d’Agramunt. L’any 1831, n’era senyor el marquès d’Argençola.
Aquest castell es pot visitar, per a més informació i reserves es pot trucar al 973.520.041.
19- Castell de la Morana
La primera referència documental d’aquest castell data de l’any 1040, quan en l’acta de la segona consagració de l’església de Santa Maria de la Seu s’anomena el “castellum Morane”, entre les possessions que tenia al comtat d’Urgell, dins el terme del castell de Guissona.
L’any 1067, Arnau i Guisla atorgaren a Bertran de Santmartí i a la seva muller Loreta, el domini i senyoriu que tenia Miró Gauspert a Sant Martí i a la Morana.
L’any 1098, també tenia drets en aquest lloc, la canònica de Santa Maria de Guissona.
Durant el segle XII també tingueren drets en aquest castell la família Fluvià.
En el fogatjament de 1381 comptava amb tres focs i pertanyia a R. Sacirera. L’any 1564 era de Jaume Joan de Cortès, hospitaler.

Al segle XVIII va pertànyer als barons de Maldà, que el tingueren fins a l’abolició dels senyorius.
20- Castell de Guissona
Els orígens d’aquesta vila està relacionada amb l’antiga ciutat romana de “Iesso”, es creu que va ésser creada vers els anys 125-75 aC.
Al segle VIII va ésser ocupada pels musulmans que varen mantenir el domini fins als inicis del segle XI, que va estar conquerida pels cristians abans de l’any 1024, sota la direcció d’Ermengol, bisbe d’Urgell, d’aquesta manera Guissona passava als dominis dels bisbes d’Urgell, que es mantindria fins a l’extinció dels senyorius.
L’any 1035, el bisbe Ermengol llegava la ciutat de Guissona, juntament amb altres castells i alous, a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell. L’any següent, el comte Ermengol i la seva muller Constança donaren a la catedral d’Urgell la meitat de la ciutat de Guissona.
En l’acta de consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu, consta entre les seves possessions el “castrum Iessona”. Dintre del terme d’aquest castell es trobaven d’altres de menor categoria o quadres, com Tapioles, Vilamur, Rubiol, la Morana, Concabella, Golonor, les Pallargues, Guarda-si-venes i Fluvià. L’any 1106, es va signar una convinença entre Pere Ramon de Sanaüja i el seu feudatari Pere Ponç, sobre la tinença del castell de Guissona, Sanaüja i Palou, aquest estaven sota l’alt domini del bisbe d’Urgell. L’any 1116, Pere Ponç, castlà menor, llegava els seus drets que tenia en aquest castell per Pere Ramon de Sanaüja, al seu fill Arnau. Al segle XII apareix documentada per primer cop la família Guissona, segurament els castlans menors d’aquest castell; l’any 1187, Gombau de Guissona lliurava els castells de Guissona i Guarda-si-venes al seu fill Pere. Durant aquest segle, diverses butlles papals confirmen el domini d’aquest castell per part de la canònica i el bisbe d’Urgell.
L’any 1223, els Fluvià que tenien la meitat dels drets sobre el castell de Guissona, els varen vendre a la canònica de Guissona.En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 134 focs; en el de 1381, 70 focs; en el de 1497, 143 focs; en el de 1515, 191 focs; i en el de 1553, 193 focs. En el segle XVI es va utilitzar com a presó.
L’any 1860, desaparegueren les seves darreres restes.
Actualment no més se’n conserva part de la muralla i una de les entrades de la Vila.
21 Obra de Fluvià
Els senyors de Fluvià, de cognom homònim, posseïen (s. XI i XII), a més, extensos feus a la Segarra, a l'Urgell i a la Noguera. La jurisdicció criminal pertanyia al comtat de Cervera (erigit el 1353), i fou adquirida amb la quadra de Vilana pel bisbe d'Urgell, conjuntament amb la vila de Guissona. Essent bisbe d'Urgell Pere de Cardona (1505), adquirí la totalitat de la jurisdicció i inicià la construcció d'una residència per als bisbes, que s'interrompé aviat, probablement en ésser traslladat a Tarragona. Aquesta obra, coneguda amb el nom d'obra de Fluvià o de Santa Llúcia, correspon a un gran casal de pedra, quadrat, amb un pati central, construït fins al primer pis, cobert fins a la destrucció parcial que sofrí el 1808 per part de les tropes napoleòniques.


L'antiga quadra i veïnat de Fluvià és avui un despoblat al NE de la vila de Guissona, prop d'on neix el torrent de Fluvià, que desguassa al Sió. Al lloc hi havia hagut un castell i la parròquia de Sant Jordi (on es venerava la imatge de Santa Llúcia). La jurisdicció del lloc fou adquirida progressivament pel bisbe d'Urgell. El 1505, essent bisbe Pere de Cardona, adquirí la totalitat de la jurisdicció, amb els drets sobre la senyoria del lloc que hi posseïa la Universitat de Guissona, i hi començà la construcció d'una residència per als bisbes, que s'interrompé vers el 1514. La construcció, coneguda amb el nom de l'Obra de Fluvià o de Santa Llúcia (en queden les ruïnes), és situada a 1 km de la vila, seguint la carretera de Massoteres. És un conjunt de planta quadrada entorn d'un pati central. Els interiors evidencien una gran riquesa ornamental a partir d'una variada successió de motllures, frisos decorats i obertures amb un repertori molt ampli d'arcades i trencaaigües ornats amb calats i traceries, elements tots ells de tradició del gòtic tardà, però que en les seves proporcions i concepció, com també en l'ornamentació dels frisos amb grifons, palesen un gust que els apropa al classicisme. L'aparença exterior, malgrat els abundants finestrals, demostra un equilibri entre les funcions d'habitatge residencial de prestigi i un caràcter de fortalesa que encara no ha perdut del tot, compromís aquest que és ben paradigmàtic del segle XVI.
22 Ciutat Romana
La vila de Guissona està impregnada de vestigis romans, testimoni de l'antiga ciutat de Iesso que fou fundada cap a l'any 100 aC, aprofitant els recursos naturals de la plana de Guissona. Durant més de set segles es va desenvolupar una important activitat constructiva i comercial. L'antiga ciutat de Iesso, mencionada pels autors antics, s'identifica amb el jaciment arqueològic conservat sota la vila de Guissona.
El jaciment arqueològic de l'antiga ciutat romana de Iesso, mencionada pels autors clàssics Plini el Vell i Ptolemeu, enclavat a la part nord de la vila, ha estat considerat un dels més importants de la Catalunya interior. Tanmateix, també hi ha d’altres restes romanes com ara la conducció d'aigua del recinte medieval, els pous de la font del poble i una sèrie de làpides, entre les quals hi ha la de Servilla Praepusa, datada el s.II-III dC. També és representativa l'escultura del genet romà i la necròpoli; un cementiri medieval situat actualment a la zona de "Cal Mines".
L'estat actual de la investigació permet assenyalar que la ciutat romana de Iesso està emmurallada i forma una planta poligonal d'unes 15 ha d'extensió, amb un urbanisme regular caracteritzat per una xarxa ortogonal de carrers, d'acord amb els models de les ciutats romanes.